bones noticies

En els dies precedents hi ha hagut dues novetats legislatives de gran transcendència pràctica per gran part de la ciutadania, es tracta de la modificació dels tràmits processals relatius al procediment de desnonament, convertint el que se suposava era un procediment express en un que presumptament serà súperexpress, i, d’altra banda, l’entrada en vigor d’una històrica reivindicació de l’advocacia, com és la regulació del seu accés un cop obtinguda la titulació universitària de rigor per mitjà d’un màster amb pràctiques externes i examen preceptius.

Estic convençut que ambdues novetats tindran, bé a curt o bé a mig termini, bons resultats i que aquests reportaran importants beneficis, per una banda agilitzant definitivament els desnonaments, incentivant els propietaris a llogar els seus pi- sos desocupats en el benentès que si el seu inquilí no compleix amb les seves obligacions li serà menys gravós fer-lo fora, i de l’altra, per quant qui requereixi dels serveis d’un advocat tindrà la certesa que se li pressuposa una formació pràctica suficient, circumstància que mai fins ara, llevat dels casos del torn d’ofici, no s’havia produït, doncs n’havia prou amb ostentar la llicenciatura en Dret i donar-se d’alta al col·legi professional corresponent.

És a dir, només uns dies enrere ens podíem trobar que un ex-alumne universitari que havia obtingut la seva llicenciatura dies o setmanes abans o, pel contrari, de feia molts anys però sense arribar a exercir, podia defensar els interessos de vostè, que tenia el seu pis llogat, davant un jutge en un procediment de desnonament en el que l’arrendatari demandat, amb una actitud totalment passiva, aconseguís que el procediment s’allargués mesos i mesos fins a dur-se a terme el seu llança- ment definitiu.

Amb aquestes dues novetats en endavant això no hauria de ser així i, amb permís del conegut col·lapse que pateixen els jutjats, en sortiran beneficiats aquells que necessitin l’assessorament i defensa d’un advocat, els llogaters així com la mateixa professió d’advocat, que comptarà amb un nou segell de qualitat del que no disposava.

Convindran, doncs, amb mi que, encara que sembli increïble, s’intueix que alguna cosa millorarà en aquest apassionant món del que en diuen “Justícia”. Felicitats!

REQUIEM PER LES VÍCTIMES DEL SISTEMA

Vet aquí un senyor i una senyora que vivien tranquils a casa seva, amb els seus dos fills en un carrer qualsevol d’un barri ben humil.

El Sr. i la Sra. García vivien allà des de feia més de quinze anys. Ell estava content a la feina i ella també, tot i que no es podien permetre gaires luxes amb el que cobraven.

Un dia, la veïna del tercer els va dir que marxava de la finca, que s’havia venut el seu pis per un dineral i que se’n comprava un d’obra nova en una zona millor, ara bé, s’hauria d’hipotecar de nou per un altre dineral, però no importava, l’esforç valia la pena i l’Euríbor deien que estava molt baix i ho podria pagar en trenta anys. Bufar i fer ampolles.

Durant un parell d’anys gairebé tots els veïns de l’escala van anar fent el mateix fins que un dia els nostres amics van decidir no ser menys i donar el pas, anirien a millor, el Banc els ajudaria i, en tot cas, la nova i millor casa sempre valdria més del que els hauria costat. Tot eren facilitats.

Va arribar 2009 i ella es va quedar a l’atur, encara hi està i ja no té dret a percebre cap subsidi, mentre que ell ha estat acomiadat mitjançant un ERO a principis d’any i la prestació que li queda arriba just per pagar el menjar, la roba, l’escola dels fills però no per cobrir les quotes de la hipoteca.

El Banc, que et dóna un paraigües quan fa sol però te’l pren quan plou, s’acaba d’adjudicar el seu pis pel 60% del que es va taxar, però exigeix cobrar el 40% restant.

El Sr. i la Sra. García tenen ja vora els cinquanta anys i estan condemnats a una pena de per vida per un delicte que no han comés, per sempre més seran morosos allà on vagin i si, per sort, tornen a treballar se’ls embargarà part dels sous.

Amics meus, lamentablement no són els únics, i, creieu-me, això només està passant perqué gent com el Sr. i la Sra. García no fan les lleis, si més no aquesta.

Moraleja?

Canvis

Ja ho deia fa molts anys enrere el genial David Bowie en la seva cançó Changes, és època de canvis. Ens toca viure canvis a nivell sòcio-econòmic, tecnològic, mediambiental i, sobretot, a nivell de consciència social. Això és el que es detecta en el món global en el que vivim.

Més enllà de la devastadora crisi econòmica i financera que estan patint la gran majoria d’estats desenvolupats (els no desenvolupats, malauradament, pateixen crisis pitjors que aquesta a diari), en pocs mesos s’han viscut moviments socials d’una transcendència que encara està per veure si arribaran o no a marcar una fita històrica, com ho va ser la caiguda del Mur de Berlín, em refereixo, sobretot, a les revoltes viscudes en diferents països d’Occident i, sobretot, de l’Orient Mitjà, començant per Egipte, passant per Tunis, Líbia, Síria i, ara recentment aquest dies, fins i tot, Kuwait. Qui ho hauria de dir tan sols uns anys enrere?

L’esperit col·lectiu, social, universal o com se’l vulgui anomenar, sembla que ha despertat. S’esbrina a l’horitzó la possibilitat, per primer cop des que existeix la humanitat, que l’espècie humana comença a adoptar una consciència com a unitat i, com a tal, comença a sincronitzar-se i a actuar de manera conjunta, com a massa, però sense líders, guiats per aquesta consciència, la que ens diu que el món en el que vivim podria ser millor, però amb el matís aquesta vegada de que aquest canvi no s’exigeix en base a termes econòmics o de desenvolupament, sinó a nivell de convivència entre iguals i respecte a la pròpia espècie humana.

I, al respecte, cal reconèixer la importància de les xarxes socials, gràcies a les quals s’han pogut posar en contacte persones d’arreu del món a temps real i sincronitzar energies, les quals, tal i com defenia el filòsof John Locke s’han de basar en una llei natural que protegeixi la convivència i l’harmonia global.

És per això que a tots aquells que lluiten cada dia d’una manera o altra per fer d’aquest món un món millor, els diria, tal com cantava també David Bovie, “We can be heroes”. Crisi significa canvi, renaixement, pel que tard o d’hora se’n sortirem. No ho dubteu.

ESTAFA

Sóc advocat sí, i us parlaré d’una de les més grans estafes mai comeses però no us equivoqueu, no se’n coneix l’autor, ni les circumstàncies estan gaire definides, pel que el cas, malauradament, està arxivat, no hi ha delicte. Tanmateix, és un cas que aprofito per treure del meu arxiu i en el que tots, en major o menor mesura, us hi sentireu identificats.

És el cas de tu, de mi, del teu germà, pare, cosina, marit, veí, company de feina, el famós de la tele, el del nostre escriptor preferit, de l´ídol de joventut de la teva filla, el polític de torn o qualsevol esportista d’elit.

L’estafa consisteix en atorgar-nos, no se sap qui, un dret meravellós i absolutament fonamental, el dret a ser feliços. Fins aquí cap problema, tot fenomenal! Ara bé, a mesura que deixes de ser un infant el teu fabulós cervellet, imbuït de mil i una expectatives que ha anat creant al llarg dels anys, es comença a trobar pel camí una pedra rera un altre, i cada pedra és una frustració, millor o pitjor portada, però que va mermant poc a poc aquella il·lusió i candidesa del nen que és absolutament feliç.

Ja en l’edat adulta, després de navegar en la inòpia des de la pubertat fins els darrers anys d’estudiant o de solteria, un se n’adona que el van enganyar, que ens havien donat gat per llebre, que aquella felicitat pel·liculera no era absoluta.

Tanmateix, la maduresa és sàvia i meravellosa i et reconforta quan, un cop assumit que allò que se t’havia promès no només era impossible sinó que era una absoluta bajanada, un bon dia et lleves i veus que la teva felicitat sí existeix, i es troba en petits instants, quan la teva filla et diu per primer cop “t’estimo”, quan estàs abraçat a la persona qui estimes, quan saps que els teus pares estan orgullosos de qui ets, algú et somriu pel carrer, el teu equip guanya o, simplement, quan mires el mar, et fixes a l’horitzó i tot té sentit.

carta als reis

Arribades aquestes dates qui més qui menys fa la carta als Reis, si més no mentalment. És una carta a la que rarament algú hi posa segell, potser pensant que existeix algun conveni entre Ses Magestats i Correos, i d’altres directament ni l’envien i confien en el poder telepàtic d’aquests individus tan peculiars i estrafolaris que, tot i venir d’Orient, no s’han adaptat a les noves tendències en moda i segueixen fent ostentació d’or, encens i mirra, sobretot or, malgrat les penúries que els seus súbdits estan patint.

D’altra banda, molts creiem que existeix un pacte tàcit entre els Reis Mags d’Orient, el Pare Noel (patrocinador oficial de Coca-Cola des que es va canviar el nom -Sant Nicolau- i el verd del pijama pel vermell actual) i el Tió, de manera que quan no arriba un a dur els regals l’altre li cobreix les espatlles i té el detall de complir amb els desitjos de tothom.

Una altra cosa curiosa és que aquesta colla de gent enrotllada, que només venen un cop l’any perqué la normativa europea no els permet venir més sovint, doncs la inflació es dispararia i seria un drama per la nostra paupèrrima economia, acostumen a lliurar regalets també a molts d’aquells que ni tan sols els han escrit una trista carta ni tan sols els han posat un trist got de llet i unes galetes vora la finestra. Què macos!!! Ara bé, en una cosa sí que falla el trio La-la-la, i és que mai s’enrecorden d’aquells que bé no saben escriure, bé no tenen paper de carta o bé no poden permetre’s de posar-los un crostó de pa. No se sap per què, però a aquests no els duen res i ni tan sols fan cavalcada per sota de casa seva. Segurament no tenen el plaer d’haver-se mai conegut i és per això que ni la telepatia els funciona per fer-los feliços, si més no, un instant.

Al món hi ha vora dos-cents milions de nens menors de cinc anys que pateixen desnutrició crònica. Per què som així? Per què només se’n recordem d’ells precisament quan nosaltres ens fem un tip de menjar absolutament desganats tot escoltant nadales narrant les bondats d’un nen ros i blanquet i del seu pare bondadós? De veritat és tan bondadós? Ejem...

caps de turc

Hi ha crisi i ens han volgut fer creure -i ho estan aconseguint- que l’única solució són les retallades. No seré jo qui discuteixi si és l’única, la millor o la menys dolenta de les sortides a aquesta situació, doncs els que tenen prou formació i nivell per a determinar-ho sembla que no ho tenen clar o, si més no, només es veuen capaços de seguir el camí més fàcil.

La qüestió és que ara mateix és el que hi ha i amb això hem de conviure. Perfecte. Però on retallem, quan i com? “Què amputem? Un ditet, un braç o les dues cames? Què vol, senyor, que li tallem primer?” La veritat és que ningú vol veure’s en una situació així i haver de respondre a la pregunteta, però s’ha de fer. Per això estan els nostres estimats polítics, que acabaran fent, com sempre, el que vulguin o bonament puguin. Arribats a aquesta situació, la realitat ja l’estem vivint tots d’una manera o altra i, mentre als jutjats s’han quedat sense bolígrafs o no et poden posar una trista tireta quan vas a fer-te una analítica, les conseqüències de les retallades s’estan fent sentir arreu on vas.

Així doncs, amb cinc milions de desocupats, més d’un 40% d’atur juvenil i amb les retallades augmentant dia a dia, el malestar és tan greu i generalitzat que la ràbia continguda que sent la gent no sap com canalitzar-la ni cap a on -doncs se’ns diu que està tot tan malament i que la culpa ha estat de tots, ja que vam voler viure per sobre de les nostres possibilitats- i la gran bomba de fum i genial idea ha estat buscar un cap de turc que pagui els plats trencats i vers el que la massa pugui bolcar tot el seu descontent: els funcionaris.

No hi estic d’acord! I per molts motius, però principalment perquè és paradoxal i altament injust que també fossin només ells les víctimes, en època de vaques grasses, quan van perdre moltíssima capacitat adquisitiva, i per a molts d’ells els va ser veritablement impossible accedir a un habitatge d’aquests, els de la famosa bombolla, que han fet petar el sistema. Sistema que ara els torna a castigar.

Reflexionem-hi.

vides 2.0

Anys enrere, quan Internet encara no havia entrat a la majoria de cases, ningú no s’imaginava que aquell prodigi de la tecnologia acabaria sent una eina imprescindible a la seva vida quotidiana o a la seva feina. Ara, indiscutiblement, ho és. En un inici van ser els e-mails, després les webs, seguint pels xats, més tard es van posar de moda els blogs fins arribar a les xarxes socials. En segons quins àmbits es podria arribar a afirmar que si no estàs en una d’aquestes xarxes és que no existeixes, si més no en la teva versió 2.0, la virtual. A més, la progressió d’aquestes xarxes està sent impressionant. Facebook tenia 250 milions de seguidors el 2009 i ara ja compta amb més de 800 milions a tot el món.

Com a xarxa purament social existeix no només Facebook, també hi ha Twitter, Tuenti, Hi5, MySpace, Bebo i moltíssimes més, però també n’hi ha de més serioses i molt interessants per posar en contacte professionals, com LinkedIn, Viadeo o Xing,  d’altres d’específiques com Instagram (fotografia per IPhone), Lecturalia (llibres), Endomondo (running) o Meetic i Secondlove (relacions).

Amb tot això, el que abans podia semblar una pèrdua de temps, una futesa o un mer divertimento ara ha esdevingut gairebé imprescindible, doncs en aquest món 2.0 també hi ha vida, sana i molt rica, vida personal, professional, de lleure, de tot tipus, i renunciar-hi significa cada cop més perdre’s moltes oportunitats d’obrir-se cap el món i els demés, tot el contrari del que opinàvem no fa tant.

De fet, i a mode d’exemple, gràcies a aquestes xarxes milions de persones s’han pogut posar d’acord i coordinar-se per dur a terme les revoltes àrabs, doncs Internet i concretament les xarxes com Facebook els han permès contactar i organitzar-se. Hem arribat, doncs, a un punt en el que un pot viure sense viure, assegut davant la pantalla de l’ordinador, tot sol, i tenir al seu abast tot el coneixement, la informació i el contacte amb milions de persones, les quals, malgrat no tocar-se, es parlen, es veuen, s’enamoren, s’expressen artísticament, treballen, opinen i interactuen entre ells. Quina paradoxa, mai abans no hi havia hagut tanta gent sola i alhora mai tan acompanyats!

rebaixes

Ara fa uns dies han començat, com cada any, les rebaixes de Nadal. Ara bé, aquestes no estan sent les úniques rebaixes que estem vivint.

Els temps que corren han comportat que les persones hagin hagut de rebaixar les seves expectatives vitals. Això significa que, llevat de la salut, la gent comença a conformar-se amb menys i, en alguns casos, amb just ben poc. No cal dir que respecte d’aspectes materials està més que assumit que el futur proper no ens permetrà gaudir al nivell que ho hem fet durant la primera dècada d’aquest segle, però la cosa va més enllà, atès que la desagradable situació econòmica i social que ens toca viure malhauradament està afectant la vida personal de milions de persones, el que suposa indefectiblement una rebaixa a nivell emocional, rebaixa que no només es viu dins el nucli familiar sinó que també repercuteix en tots els àmbits de les relacions personals.

En èpoques de bonança és molt fàcil fer bona cara i somriure arreu on vas, tot el contrari que a dia d’avui, doncs hi ha una mena de dol que sembla que això sigui demanar massa a aquells que pitjor ho estan passant. D’altra banda, aquells als que les coses els van bé tampoc gosen mostrar la seva alegria, exercint així una solidaritat malentesa.

És per això que per combatre aquest decaïment tots hauríem de fer aquest esforç. Potser la gent no trobarà feina a la primera, ni a la segona, ni potser a la tercera, però el dia a dia serà més agradable i lleuger i l’estat d’ànim general augmentarà notablement si quan ens llevem fem un petó a la família, diem bon dia al veí que ens creuem al replà de l’escala, li obrim la porta a la senyora que entra al banc, tornem a acariciar el gosset d’aquell vellet que sempre el passeja pel teu carrer, o bé truquem a un amic i li preguntem com està, somriem amb qui ens creuem en entrar a l’ascensor o quan anem a dormir donem les gràcies per allò que som i tenim.

No és molt però si és important. L’estat d’ànim ho és tot i en l’ambient se sent una negativitat generalitzada a la que entre tots hem de posar fi. Així doncs, us encoratjo que apreteu les dents, si cal, i al mal temps feu bona cara. No és moment de laments ni victimismes. Només així se’n sortirem entre tots plegats.