pobres pobres

Ja no ara, sinó de sempre, anant pel carrer ens hem creuat amb persones que, massa sovint, s’estan a terra o de genolls i que ens demanen diners, ajuda, menjar o, de manera genèrica, caritat. Uns se t’apropen, els altres, ja cansats, ni es mouen. En ocasions són amables i també en ocasions no són gaire agradables. De vegades, van amb animalets que els acompanyen i d’altres s’acompanyen amb un tetrabrik de vi barat o de cervesa. N’hi ha que porten un cartellet de cartró amb faltes d’ortografia i n’hi ha que toquen la flauta. Uns són exageradament joves i d’altres aparenten una edat molt superior a la que realment deuen tenir, maltractats per la vida i les inclemències de viure a la intempèrie. Uns van polits i d’altres simplement no poden o bé ja han perdut la consciència de la seva pròpia imatge i dignitat. Molts dels que veiem són d’aquí però molts d’altres estan de pas, però tots, tots, segur que no se n’alegren gens de veure’s a sí mateixos en aquesta situació.

Tanmateix, i començant per un servidor, lamentablement ens hem tornat insensibles. Ens hem creat mil i un prejudicis per tal de justificar-nos a nosaltres mateixos quan els obviem, no els aguantem la mirada o els diem que no portem “suelto”. De vegades, malgrat col·laboro econòmicament amb alguna ONG d’ajut als necessitats, penso i em fustigo en el meu interior per no haver volgut saber res d’aquella persona que em demana amb veu baixa i tremolosa una mica d’ajuda, algú com jo però que ara i aquí es troba en situació de necessitat, més enllà dels motius i les culpes/responsabilitats que li han portat. De fet, cada cop que gent com jo no ens aturem, no ens preocupem pels necessitats, no els prestem ni cinc segons del nostre temps ni cinc cèntims de les nostres butxaques, ens fem partíceps d’una societat pitjor, egoïsta i insensible.

El mateix passa amb els nostres polítics, que miren les preocupacions i traumes de la ciutadania amb distància, displicència, com si no anés amb ells, com si el que tenim i ens passa fos perquè nosaltres ens ho hem buscat o perquè no en sabem més, a diferència d’ells que no comparteixen els mateixos problemes, sembla ser.

Així doncs, en la meva modesta opinió crec que si volem que els qui ens governen siguin més sensibles hem de començar per donar exemple nosaltres mateixos, sent solidaris. I a aquells voluntaris que donen part del seu temps als necessitats només encoratjar-los per seguir endavant, doncs el seu exemple encara ens fa creure en la bondat humana.

què és la llei de la segona oportunitat

La coneguda com a Llei de la Segona Oportunitat (LSO) és en realitat la Llei 25/2015, de 28 de juliol, de mecanisme de segona oportunitat, reducció de la càrrega financera i altres mesures d’ordre social.

Sota aquest nom el què es pretén és que una persona física o jurídica, malgrat haver patit un fracàs econòmic empresarial o personal, a causa -per exemple- d’un sobre-endeutament, tingui la possibilitat d’encarrilar novament la seva vida i, fins i tot, d’arriscar-se a noves iniciatives, sense haver de patir indefinidament el pes d’una llosa de deute que mai no podrà satisfer. Així doncs, gràcies al mecanisme establert per la LSO persones i/o famílies que pateixen per arribar a final de mes o, fins i tot, que ja es troben en situació d’impagament o d’impossibilitat de cobrir tant els deutes com, també sovint, les despeses ordinàries, es pot començar de nou i renéixer civilment en l’àmbit econòmic i financer. És a dir, i malgrat sembli increïble, tornar a començar, literalment, SENSE DEUTES.

En aquest sentit, la LSO disposa un procés que té diverses fases i que finalitza en un concurs de creditors exprés en els Jutjats de Primera Instància o bé el Jutjat Mercantil del domicili del deutor, en cas que es tracti de persona física no empresària o jurídica i empresària, respectivament.

La fase inicial així com tot el procés requereix l’ajut d’un professional especialitat en la matèria, qui haurà d’analitzar la situació econòmica i jurídica del deutor així com de la seva unitat familiar i valorarà si el seu cas compleix els requisits que la LSO exigeix. Si és així, es començarà amb la confecció d’un expedient, seguint els estrictes termes de la llei, i que caldrà presentar davant del Notari o Registrador mercantil de la zona, segons el cas.

En endavant, el deutor quedarà automàticament protegit front a futurs embargaments i, de la mateixa manera, se suspendran les execucions actuals. És aquí on apareix la figura del mediador concursal, que serà designat pel Notari o Registrador Mercantil a través d’una borsa oficial i que serà l’encarregat de convocar els creditors i fer-los arribar una proposta raonable de pagament (acord extrajudicial de pagaments), que podrà contemplar un aplaçament màxim de 10 anys i una quitança sense límit. Haver complert amb detall tots els requisits personals i de documentació exigits per la LSO, haver proposat un sistema de pagament viable -tot sovint es proposen quitances tan altes que el deute queda reduït a mínims i a liquidar en molts anys-, i, sobretot, ésser un “deutor de bona fe” en base a les exigències de la pròpia LSO, comportarà que, si no s’adopta aquest acord  -com succeeix en el 99% dels casos-, es presenti de manera consecutiva un concurs de creditors especial i reduït en el que, a canvi de liquidar els béns propietat del deutor -tot sovint sobre-hipotecats o d’escàs valor- se li concedirà el benefici d’exoneració del passiu insatisfet (BEPI), és a dir, se li perdonaran de per vida tots els deutes, llevat dels públics (tot sovint Seguretat Social i Hisenda), a no ser que durant els següents cinc anys es vingui a millor fortuna.

Afortunadament, i gràcies a aquesta llei ja hi ha una solució i l’esperança d’una nova vida per milers i milers de persones, empresaris i famílies. De fet, és una eina que, ja d’inici, suposa la interrupció de qualsevol execució judicial o embargament per part dels creditors fins que finalitzi tot el procediment alhora que congela els interessos que es vagin generant. D’altra banda, permet estar protegit tot i estar en situació d’impagament front els creditors i refer, provisionalment, fins la decisió que posi fi al procés, la situació econòmica familiar.

En definitiva, de la meva experiència professional en el tema trobo que és una eina fantàstica que, quan es compleixen els requisits establerts, m’ha permès assessorar i acompanyar persones, famílies i empresaris que han estat patint -i molt- durant anys i anys i aconseguir que refacin les seves vides. Si és el vostre cas, no ho dubteu. Assessoreu-vos. Podria ser la vostra oportunitat. Aprofiteu-la!

transparència

Es diu que una cosa és transparent quan aquesta permet passar la llum. Així doncs, si partim de que la llum és la base de la vida convindrem tots que la transparència és una qualitat o virtut essencial, un valor que cal mantenir i alhora difondre.

Permetre que la realitat es mostri davant tothom tal i com és un deure al que tots hi venim obligats. De fet, només quan es disposa de tota la informació un és realment lliure, lliure per poder decidir en cada moment i, fins i tot, lliure d’optar per no conèixer-la si realment això és el que més li convé. Malauradament, per tal de mantenir les situacions de poder, per ocultar negligències, per inseguretat o simplement per por, sol ser força habitual que predomini la opacitat -la foscor- front la transparència -la llum- i que a les persones, als ciutadans, als pacients, als socis, als usuaris o clients se’ns faci arribar tan sols part de la informació o bé ens arribi distorsionada, seguint els interessos del qui coneix la realitat de les coses.

Tanmateix, cada cop més, i gràcies a les xarxes socials i a la nova societat de la informació, la ciutadania està guanyant en llibertat com a conseqüència de la circulació ràpida i massiva de la informació, la qual abans no tenia vies de lliure difusió o que, fins i tot, era altament secreta, com és el cas de Wikileaks o les filtracions de l’agent de la CIA Edward Snowden. Ara bé, malgrat indubtablement és un avenç altament positiu, cal mantenir en tot moment esperit crític i ésser conscient que no tota la informació que ens arriba és veraç, pel que en tot moment cal avaluar les fonts i la seva credibilitat abans de donar-la per bona.

En conseqüència, per complir amb aquest dret i, alhora, anhel d’informació hem de començar per nosaltres mateixos en tot allò que estigui en les nostres mans, com és el cas de les nostres professions i predicar amb l’exemple. És per això, que en el meu cas he volgut fer prevaldre aquest valor per sobre d’altres en l’exercici de l’advocacia, fent partíceps els clients de tota la informació relativa a l’assumpte o problemàtica que els afecta, principalment en allò relatiu a la meva intervenció professional, als documents emesos, negociacions amb tercers així com a la confecció i justificació d’honoraris. De fet, l’experiència de molts anys i del dia a dia demostra que només quan els clients tenen la llibertat de conèixer i valorar la feina feta es pot generar un espiral de confiança mútua, circumstància que aporta tranquil·litat i, a la fi del procés, agraïment.

claredat

Em refereixo a la claredat no quant a la sensació d’il·luminació d’un objecte, sinó a la capacitat de discernir o percebre distintament que tenim les persones. Aquesta capacitat és la que ens fa avançar, decidir, evolucionar, créixer, en definitiva.

Aquest concepte vital, igual que d’altres dels que us n’he vingut parlat, com és el cas de la Transparència, també ve relacionat amb la llum, la llum con essència de la llibertat i la presa de decisions tant personals com professionals. De fet, no és casualitat que quan es parla de claredat d’idees també es relacioni amb d’altres termes vinculats a la llum, com és el cas de la lucidesa, focalitzar els nostres pensaments i intencions o, en termes més transcendentals, quan parlem d’éssers il·luminats, com a exemple màxim de la claredat en el sentit de trobar l’essència de tot plegat i assolir un estat mental que ens ho faci veure tot de manera cristal·lina i diàfana, sense punts foscos.

En contraposició a la claredat hi trobem la foscor i tots els seus matisos i és, llavors, quan ens aturem, dubtem i ens estanquem perquè no ho veiem clar, ho veiem negre o simplement no ho veiem. És per això que si volem tenir les coses clares i realment tirar endavant en les nostres vides hem de ser conscients que no hem de desesperar quan tot ens sembli fosc, perquè la llum sempre hi és, malgrat no la puguem veure en aquest moment. De fet, quan fa un dia trist i negre, ennuvolat, el Sol llueix amb idèntica força que el dia més assolellat, només cal saber que està sobre d’aquests núvols que no ens deixen veure, però hi és, de la mateixa manera que quan és de nit el Sol segueix il·luminant en altres indrets i és qüestió d’hores que també torni a il·luminar-nos a nosaltres. I, pels casos que no puguem esperar a que la llum arribi a nosaltres, és llavors quan cal comptar amb l’ajuda d’algú altre que disposi de les eines adients per proporcionar-nos aquesta il·luminació que precisem.

Així doncs, cadascú ha de buscar dins seu o amb l’ajut d’altres el moment i les circumstàncies per anar il·luminant els punts foscos que no li permeten veure-hi clar i així poder focalitzar-se en la presa de decisions i no aturar-se.

Un cop assolida la Claredat que tots necessitem les pors que ens ofeguen s’esvaïran i podrem avançar en llibertat en el nostre camí amb decisió i tot el convenciment.

És per tot això que la satisfacció m’envaeix cada cop que la meva ajuda serveix per donar llum als dubtes i foscors dels qui acudeixen a mi, com si d’un far es tractés, i acaben trobant la tranquil·litat per enfrontar les seves pors i neguits i la claredat per seguir endavant en les seves vides i projectes.

tributs

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix, entre d’altres accepcions, el terme “tribut com “allò que es fa o es dóna per complir un deure o una obligació moral”. En aquest sentit, he observat que estem rodejats de tributs. Per una banda, en l’àmbit de la cultura han proliferat darrerament tributs, principalment musicals, a tot tipus de bandes, sobretot aquelles que van tenir èxit i van arribar a ser fenòmen de masses. Passeges per la ciutat i la trobes empastifada de cartells anunciant actuacions de grups que es dediquen a interpretar única i exclusivament cançons d’aquests músics que bé es van retirar, bé ens van deixar o bé segueixen en actiu.

En alguns casos, fins i tot, s’atreveixen a imitar-los en l’estètica i l’escenografia, produïnt un efecte de miratge als seus espectadors fent-los sentir o, si més no, intentant-ho que estan front els autèntics artistes. El mateix succeeix en l’àmbit del teatre o del cinema, en els que, per tal d’assegurar el retorn econòmic dels productors         -que no deixen de ser empreses guiades per un legítim ànim de lucre- predominen els remakes d’obres clàssiques, les segones, terceres i quartes parts de pel·lícules exitoses o bé la còpia literal d’una obra dramatúrgica els ingressos per taquilla de la qual es tenen per assegurats en base a un èxit internacional reconegut, com és el cas dels musicals.

Tot plegat és prou commovedor alhora que trist, doncs no és més que un reflex de cap a on està anant la nostra societat, primant el consum de serveis culturals l’oferta de la qual únicament prové del rendiment econòmic previst per qui els programa, marginant, d’aquesta manera, altres opcions més arriscades i fresques, arraconant joves creadors i intèrprets (músics, actors, cineastes, dramaturgs…) i, en conseqüència, mercantilitzant un sector que hauria d’estar al marge d’interessos econòmics. És per això que aquesta deriva, malauradament, està ferint de mort el món de la cultura i, especialment, els veritables artistes, no els mers intèrprets, sinó els creadors, aquells que generen cultura mitjançant la creació artística sens més.

Amb tot això ens trobem amb una greu paradoxa, doncs, estant rodejats de tributs, que com hem dit se suposa que haurien de ser allò que es fa o es dóna per complir un deure o una obligació moral, s’està produïnt l’efecte contrari, és a dir, incomplir amb aquest deure de protegir i potenciar la creació artística en tots els seus àmbits.

Així doncs, reflexionem-hi i prenem, si us plau, consciència de quines són les nostres decisions a l’hora de consumir cultura i quin escenari de futur volem tenir, bé un exclusivament mainstream i imposat per a un consum massiu i generador d’ingressos milionaris tot prescindint del seu valor artístic, o bé un que combini aquesta primera opció amb un panorama artístic sincer, fresc, innovador, creatiu i que, a més, sustenti i promocioni tots els artistes per igual, grans i petits, i dignifiqui les seves feines. No oblidem que l’art i, en definitiva, la cultura són l’essència del què ens fa humans. És allò que ens transporta i ens fa sentir. No ho deixem perdre, llavors, i que quedi en mans de criteris econòmics.

temps confusos

Vivim temps confusos. La gent, gràcies a la societat de la informació i a les xarxes socials, cada cop està més interconnectada i rep més inputs en relació a qualsevol cosa que pugui passar arreu del món, tot sovint, fins i tot, a temps real. Aquesta circumstància, que a simple vista hauria de semblar-nos clarament positiva i indubtablement enriquidora, s’està veient perjudicada per, precisament, l’excès d’informació, doncs s’ha fet evident que ja s’ha arribat al punt en el què discernir entre informació i realitat molts cops esdevé gairebé impossible.

D’altra banda, s’està perdent l’esperit crític, l’anàlisi i, fins i tot, la voluntat de contrastar. Tot succeeix ràpidament i no hi ha temps per filtrar ni valorar què és veritat i que no ho és. Donem per bo allò que ens interessa creure, ja sigui en positiu com en sentit contrari, quan corren notícies que ens atemoreixen. La post-veritat s’està expandint i l’usen a consciència tant els Estats, polítics, empresaris, grups de poder així com qualsevol col·lectiu que pretén influir sobre la població i generar una realitat alterada. De la mateixa manera, s’usen de manera indiscriminada les xarxes socials per generar estats d’opinió i debats mitjançant sistemes informàtics que generen el què es coneix com a “bots” i que el què aconsegueixen és acabar creant confusió, amb la qual cosa arriben a posar en dubte fets que sí són reals i notícies veraces.

El cert és que darrera d’això resulta obvi que, malgrat de manera difusa, hi ha moltíssims interessos, principalment d’aquells grups de poder que no es poden permetre que la ciutadania pugui arribar a estar realment informada i ben connectada per conèixer que s’està cuinant a les altes esferes. La informació és poder i fins no fa gaire semblava que el poble estava en situació de poder accedir-hi lliurement, sense obstacles i a curt termini, però malauradament no ens ho posaran fàcil, ja que es corre el seriós risc que es facin caure moltes estructures si sortissin a la llum com funcionen realment, d’esquenes a la població, els governs, les grans corporacions o moltes multinacionals.

Tot plegat, és molt revelador alhora que m’entristeix profundament perquè s’ha perdut, si més no de moment, una batalla que podria ser clau en l’esdevenir dels drets dels ciutadans front els poders econòmics i polítics de cara el futur. Tanmateix, i essent positius, sempre ens quedarà l’esperit crític, l’anàlisi i la paciència que darrerament hem anat perdent i, un cop recuperats, podem trobar i accedir a canals d’informació veraços i contrastar-los amb d’altres que no estan adulterats, per la qual cosa us convido a sortir dels vostres espais de confort i nodrir-vos d’informació mitjançant altres canals alternatius i lliures d’interessos.

tranquil·litat

Tranquil·litat. Viure tranquils. Sona bé, oi? Tot sovint quan ens preguntem què és el que volem, d’entrada, ens deixem endur per respostes típiques i socialment exteses, com pot ser salut, diners i amor, per exemple. D’altres, es conformen amb una de les tres coses, tot sovint quan creuen que les altres ja les tenen o bé que una cosa portarà les altres o ajudarà a mantenir-les.

Tot plegat, és força més complexe a l’hora que simple. Per una part, en la vida tot està connectat i no tenim compartiments estancs. La nostra salut ens afecta a tots els nivells, entre d’ells l’emocional, vinculat a l’amor, o al rendiment professional, vinculat a la prosperitat. De la mateixa manera, l’amor ens fa ser més productius i a nivell fisiològic ens manté més dinàmics alhora que estables, enfortint o, si més no respectant, per tant, el nostre estat de salut. I, pel que fa als diners, doncs sovint, malauradament no sempre, pot ajudar a millorar la nostra salut, invertint-los en benestar, tractaments o millor assistència mèdica o sanitària i, d’altra banda, malgrat de manera enganyosa, molts tenen la creença que també ajuda en l’amor. En aquest sentit, no és pròpiament certa aquesta creença, si bé pot sostenir-se pel fet que amb d’una banda es pot fer front a liquidar problemes que afecten les relacions personals o de l’altra es pot accedir a béns de consum o a activitats lúdiques o de plaer que poden fer aflorar emocions o generar estats anímics que ajuden a trobar o a revifar relacions de parella.

Ara bé, per sobre de salut, diners i amor hi ha la tranquil·litat, el bé preuat de trobar-se simplement bé, a gust, en pau. L’absència de problemes, i més en els dies que corren, no té preu, doncs en un estat real de tranquil·litat permanent és on resideix l’essència de la felicitat, sens més. De fet, la prova és que malgrat algú pugui gaudir de salut, diners i amor, podria no sentir-se feliç, precisament, perquè no troba la tranquil·litat. I, pel contrari, hi ha persones que se senten plenes i felices i potser no gaudeixen de diners, salut o amor.

És per aquest motiu que estic tan orgullós de ser advocat i de poder ajudar, en certa mesura i des de la humilitat, a que persones trobin la tranquil·litat que necessiten. Ser conscient que, darrere de la problemàtica que et porta un client al teu despatx hi ha la seva necessitat de no patir i de traspassar-te a tu la preocupació és la clau per saber gestionar el seu conflicte a nivell humà, independentment del tractament jurídic, legal o econòmic que se li ha de prestar. En essència sóc, doncs, venedor de tranquil·litat, el producte més venerat i buscat, si bé això té un preu i no és altre que assumir el problema del client com a propi, suportar-ne personalment la pressió i saber gestionar-ho perquè no t’afecti. Tanmateix, la satisfacció d’estar ajudant es tan gran que esvaeix el pes de la responsabilitat, transformant-t’ho en gratitud per poder ser d’utilitat perquè altres persones trobin la seva tranquil·litat.

l'advocat doctor

Tot sovint arriben clients al despatx en una situació d’urgència extrema en la que la intervenció de l’advocat ha de ser immediata. De fet, aquesta circumstància no suposa res d’especial i en determinats contextos és, fins i tot, natural, com és el cas, entra d’altres, de detencions, accidents, interposició de denúncies quan s’acaba de ser víctima o perjudicat, notificació de demandes o sancions.

Ara bé, malauradament, en moltes d’aquestes ocasions, i en d’altres també, el client acudeix a l’advocat després de mesos o anys des que es van originar els fets que van acabar degenerant en conflicte i quan ja les mesures a adoptar són escasses i, en determinats casos, tan sols pal·liatives.

És en aquests casos quan intento fer pedagogia i faig l’analogia entre advocats i metges. Explico els clients que acaben d’entrar al servei d’emergències mèdiques i han estat derivats directament a la UCI, que les properes intervencions seran determinants i que estan en estat crític. I és llavors quan els faig veure que haurien d’haver acudit a un advocat molt temps enrere, doncs els advocats no som tan sols apaga-focs, sinó que també tenim una important funció a nivell preventiu. Els transmeto que, si haguessin obtingut l’assessorament i consell d’un professional del Dret en un moment anterior molt probablement els fets no els haurien portat a la situació crítica on es troben, doncs les circumstàncies els haurien estat més beneficioses i, d’una manera o altra, els seus interessos es trobarien més i millor protegits.

En aquest sentit, el millor assessorament i el més barat que pot dur a terme un advocat és el mateix que sol donar un metge de capçalera quan et recomana vitamines o et proporciona consells saludables; quan et prescriu medicaments per evitar infeccions, aturar o aminorar patiments que ens mermen la qualitat de vida; quan et deriva a un especialista per analitzar a fons uns símptomes o quan t’exigeix que et sotmetis a proves mèdiques o anal·lítiques per tal d’esbrinar que pot estar causant unes molèsties o dolors.

En una primera fase, quan el contratemps, problema o conflicte que pateix el client encara és raonable o està pendent d’identificar-se, nosaltres els advocats fem exactament el mateix que els metges de capçalera i, de fet, una societat més conscient de la transcendència jurídica de  multitud d’actes que duem a terme cada dia és aquella que, igual que fem amb la nostra salut, actua preventivament i es deixa assessorar també a nivell jurídic, evitant, així, la generació de conflictes que, sovint, esdevenen litigis, problemes econòmics, familiars, laborals o patrimonials sense solució.