impresentables

Darrerament em fa la sensació que vivim immersos, cada cop més, en una societat plena d’impresentables, de gent que, lluny de sentir certa vergonya o pudor pels seus condenables actes fan el gest de negar l’evidència o, en el pitjor dels casos, justificar-se sota penosos pretextos o atacar amb noves mentides.

Per començar, en el món de la política són nombrosos els casos, no d’ara, sinó de sempre, en els que s’ha prevaricat, hi ha hagut suborns o s’han malversat cabdals públics i durant anys, malgrat ésser notori i estar-se instruïnt procediments penals en la seva contra, s’ha intentat ocultar o, directament, s’ha negat el que era evident i s’ha guanyat temps per guanyar les següents eleccions i trobar una escapatòria legal. Els més privilegiats, sobretot caps de govern de països més o menys “civilitzats”, han arribat, fins i tot, a modificar les lleis per obtenir total impunitat pels seus actes. Aquest seria l’extrem.

Però, malgrat aquest àmbit sigui el que més rebuig ens provoqui, aquest perfil es troba a diari i a tot arreu, això és el que m’indigna. Ho podem patir al lloc de treball amb el que sempre arriba tard, s’escapa a mig matí i s’inventa baixes laborals que no ho són; al teu grup d’amics amb aquell que sempre deixa a deure diners i cada dia arriba tard; dins el veïnat amb aquell que tot ho protesta però no paga les derrames; tot conduïnt per la carretera quan et fa llums un cotxe amb excés de velocitat i et posa en perill o, fins i tot, caminant pel carrer quan algú llença un paper o un xiclet a terra sense cap remordiment malgrat tenir una paperera a escasos metres.

Però durant aquesta setmana passada hi ha hagut dos casos que han estat objecte de permanent condemna i que, malgrat la seva gravetat -un més que l’altre-, s’han comentat amb un somriure a la boca per contenir les seves disculpes tons certament còmics. Em refereixo a l’inefable Capità Schettino del creuer Costa Concòrdia i al matusser Pepe, el gos de presa del Real Madrid d’un altre impresentable, Xosé Mourinho.

Només demano una cosa a tots aquests impresentables, des de Berlusconi a Mourinho, passant per Carlos Fabra i pels meus més que sorollosos veïns de l’edifici del costat, si us plau, una mica de decència, un pelet de vergonya, un toc d’educació i unes gotes de dignitat. O, com diria aquell: “Un poquito de por favor!”.

Justicia

Què és la Justícia? Realment ho sap algú? D’entrada, podríem definir-la com la concepció que cada època i civilització té sobre el sentit de les seves normes jurídiques, un valor determinat per la pròpia societat i que neix de la necessitat de mantenir l’armonia entre els seus integrants. Ara bé, aquest consens al que arriba cada societat per determinar que és per a la majoria just o injust i mereix ser regulat en un sentit o altre depèn de molts factors (culturals, polítics, religiosos, econòmics, etc.) i que, a més, varien en cada moment de la història. En aquest sentit, actualment estem vivint un moment socialment transcendental que suposa un punt d’inflexió en la història contemporània, atès, principalment, que estem veient trontollar les bases del sistema capitalista, i és ara quan també s’estan movent algunes de les bases que sostenen els valors que han fonamentat el nostre concepte de Justícia.

De fet, la crisi del sistema està afectant arreu i això ha suposat el replantejament de moltes situacions que fins ara en certa manera es toleraven pel simple fet que tot anava aparentment bé. Tanmateix, des de la perspectiva de que una gran majoria ha vist perduda part de la seva qualitat de vida ara tot se sent a flor de pell i els pocs drets que ens queden els reivindiquem amb més força que mai. Aquesta reclamació i la sensibilització social que ha suposat constatar que la ciutadania es troba al límit de les seves possibilitats està comportant indefectiblement l’aparició de determinats moviments en l’àmbit de la Justícia per adequar-se a la realitat social actual, malgrat encara queda molt camí per recórrer.

Al respecte, les darreres modificacions en qüestions que afecten un dels principals aspectes vitals dels ciutadans, com són les hipoteques i altres productes financers (nul·litat clàusules terra, preferents, interessos usuraris, etc.) fan evident que la Justícia està viva i s’adapta a la realitat social tard o d’hora, si bé malauradament gairebé sempre tard. Esperem que no massa. És per això que, com a professional de l’advocacia, us convido a no quedar-vos de braços creuats, confiar en la Justícia -en majúscules- i reivindicar els vostres drets. Si no ho fem així, correm el risc de perdre’ls.

carpe diem

Carpe diem és una locució llatina ideada pel poeta romà Horaci i difosa de manera massiva per al gran públic a la pel·lícula El Club dels poetes morts que literalment significa "aprofita el dia", és a dir, aprofita el moment, no el malgastis. Altres traduccions menys literals podrien ser “Aprofita el dia i no confïis en el demà”, “No deixis per demà el que pot pots fer avui” o “viu cada moment de la teva vida com si es tractés de l’últim". D’entrada, d’una interpretació fugaç del concepte podria entendre’s que aquest principi vital incentiva actituts poc responsables o de certa manca de consciència en la persona, tanmateix no era aquesta la seva raó de ser en un origen, en temps de veritables penúries i una alta mortalitat, sinó l’aprofitar el poc temps que et proporcionava la vida o, si més no, una curta joventut.

Un cop arribada l’època contemporània i el notable augment en l’esperança de vida se sol traduir com l’actitud de viure intensament cada instant, d’afrontar la vida amb optimisme i alegria, doncs davant els continus disgustos que aquesta et va deparant en el seu camí només aquesta actitud et permetrà viure-la enlloc de patir-la.

D’altres acepcions més particulars que han tingut ressò han pogut ser la famosa frase popularitzada pel malaurat James Dean “Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver”, el qual la va seguir al preu de la lletra, de la mateixa manera que ho va fer el seu deixeble i successor River Phoenix, o l’apasionada lletra del mític Bésame mucho, composada per la mexicana Consuelito Velázquez a una edat molt tendre i sense haver besat mai abans ningú, quan diu “...como si fuera esta noche la última vez”. Tanmateix, jo em quedo amb la versió que ofereix Eckhart Tolle al seu best-seller El Poder de l’Ara en el sentit de poder assolir la consciència d’un mateix i no deixar-nos emportar pels pensaments negatius que sempre ronden pel nostre cap, ja siguin experiències passades de mal record o bé auguris d’un futur desolador. Només així serem realment lliures de viure, amb majúscules, i gaudir d’aquest mateix moment, prescindint de prejudicis, expectatives, rancúnies i, sobretot, pors.

a robar carteras

L’home, des de temps immemorials, quan no era ni home, sinó un homínid, per sobreviure havia d’esforçar-s’hi cada dia, fins i tot, jugant-s’hi la vida. Havia, primer de tot, de lluitar contra els elements per no anar-se’n a l’altre barri i, d’altra banda, buscar aliment per passar un dia més entre el món dels vius.

Amb el pas, no dels anys, sinó de les eres, l’homo sapiens actual segueix, d’una manera o altra, ancorat en la mateixa situació, si bé els avenços obtinguts al llarg de milers d’anys ens han possibilitat de no patir a diari per anar-nos-en a l’altre barri i dedicar-nos a viure la vida com bonament es pot. Tanmateix, el que cap avenç científic ni social ha aconseguit és lliurar-nos de l’obligació de treballar, de suar per obtenir l’aliment que ens sustenta i, a poder ser, una miqueta més per poder gaudir d’algun que altre plaer.

De la mateixa manera, l’obligació d’obtenir ingressos com a mitjà de subsistència cada cop més no s’ha limitat al fet de cobrir les necessitats més essencials de la persona sinó també d’altres necessitats que ens han estat imposades o que nosaltres ens hem deixat imposar, com són els béns de consum, culpables, a més, d’entrar en el joc del finançament extern, és a dir, obtenir diners d’uns altres que després els tornarem per gaudir-los ara. Ara bé, aquesta maledicció que sembla no tenir fi i que va a pitjor no la pateix tothom i em refereixo a tots aquells que han estat utilitzant tots els mecanismes que la nostra societat els ha posat a l’abast per no treballar i alhora enriquir-se, aquells que partint d’una situació de privilegi social, econòmica o política han dut a terme pràctiques il·legals o, si més no irregulars, per enriquir-se a costa de tots els contribuents sense cap tipus de miraments ni vergonya.

Són aquests els que haurien de patir la situació actual de crisi econòmica en les seves carns i, malgrat tot, assistim astorats a l’espectacle diari de les seves escapatòries legals i judicials i ens deprimim telenotícies rere telenotícies constatant que el Sistema està fet per a ells i no per als que, respectant els nostres ancestres, seguim treballant cada dia per tirar endavant.

sentits

Sempre s’ha dit que els éssers humans gaudim de cinc sentits: la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte. Lamentablement, hi ha gent que per causa de naixement, accidents o altres circumstàncies sobrevingudes n’han perdut algun i, tanmateix, tiren endavant amb les seves vides i molts d’ells, fins i tot, supleixen dignament aquesta mancança potenciant els altres dels que encara disposen.

Ara bé, aquests cinc sentits podríem qualificar-los de merament biològics, per dir-ho d’alguna manera, però un cop la nostre espècie es va adaptar al medi i ha anat evolucionant tant a nivell tecnològic com social altres sentits han esdevingut també imprescindibles per a la nostra supervivència, potser no en el sentit més transcendental de la paraula, com poden ser el sentit comú, el sentit de l’humor o el sentit del ridícul.

D’una manera o altra, aquests altres sentits cada dia prenen més força i considero que són més essencials per desenvolupar-nos com a persones i relacionar-nos amb els demés en condicions òptimes, si bé, malauradament, en els darrers temps molts dels nostres congèneres sembla ser que els estan perdent i això està afectant la qualitat de les relacions interpersonals, socials i, fins i tot, geopolítiques. A més, aquests sentits tenen la qualitat de no ésser exclusivament atribuïbles a les persones, sinó també a les institucions, empreses, organismes, estats, religions, comunitats de veïns, clubs esportius, etc., que també han anat perdent el sentit comú en la presa de decisions i en el seu comportament, com s’entesten a demostrar a diari, i han arribat a fer el ridícul, sense saber-ho, en multitud d’àmbits amb les conseqüències que tots coneixem.

En el mateix sentit, altres qualitats que comporta tenir sentit de l’humor, sentit comú o sentit del ridícul són la intel·ligència o l’autoestima, dos valors que s’han menystingut durant molt de temps en detriment dels lligats a l’especulació o a la inderogable Llei del mínim esforç. És per això que cal reivindicar en moments de decadència el renaixement d’aquests sentits i qualitats tan desaprofitades i premiar, d’altra banda, principis tan bàsics com l’esforç, el mèrit, el talent, el respecte, la solidaritat, el diàleg i, sobretot, sobretot, molt sentit de l’humor, que és el que, en definitiva, ens manté vius i l’únic que ens diferencia de la resta d’animals.

la victòria de júlia

Júlia Victòria és el seu nom, així va ser batejada, però qui l’estimem i vam tenir l’immens privilegi de gaudir d’ella li déiem de moltes maneres: Júlia, uns amb la j pronunciada en castellà i d’altres en català; pels que la coneixien de ben petita del carrer Cós del Bou encara era la Julita; pels seus fills mare, mai mama, però, de vegades i sobretot a la feina, també Júlia; els seus quatre nets àvia, i els seus nebots, com és el meu cas, tieta o Juli.

La Júlia sempre va ser molt estimada i per tothom i aquest és el millor record que ens quedarà i va ser així pel seu gran amor per la gent i per tot el que feia. Tenia un tarannà que enganxava, encisador. Riallera, amable, oberta i sempre elegant, ja fos en un sopar de gala com a la cuina. Era molt treballadora, ja de molt petita. De fet hi ha fotos en la que se la veu escombrant la perruqueria que les seves germanes tenien al pis on totes tres van néixer, es van criar i van viure fins que es van casar. Allà va ser on va adoptar els valors que la van acompanyar tota la vida així com el caràcter Abad, que no és altre que una alta autoestima, fortalesa, temperament, una bona administració dels diners i cuidar els seus per sobre totes les coses. A més, era una dona tot-terreny, doncs feia i servia per a tot el que es proposés i estigués a les seves mans. En un mateix dia era capaç de tenir els nets dormint a casa i dur-los al col·legi, deixar al matí preparat un sopar per més de deu persones, anar a posar-se en forma al gimnàs de torn, portar un despatx d’advocats, anar a veure el seu pare Juanín a la residència, fer tasques pel partit en el que es va passar gairebé mitja vida, anar a comprar el que fes falta, endreçar la casa, i rebre, ja al vespre, el seus hostes, que es poden comptar per centenars al llarg dels anys.

Ara, potser no la veiem, però segueix sent entre nosaltres, sens dubte. La seva petjada ha estat molt profunda en tots i només podem recordar-ne coses bones. D’altra banda, va tenir el privilegi de viure i gaudir en una sola vida el que la majoria de nosaltres no podrem fer en vàries. Aquestes experiències viscudes i tot l’amor que ha deixat rere seu són la gran victòria de la Júlia.

PD: Tieta, allà on estiguis, i com que no em vaig poder acomiadar de tu, espero estiguis llegint aquesta carta i et sentis tan orgullosa de mi com jo de tu.

quo vadis tarragona

Des de sempre, els tarragonins de tota la vida ens hem cregut el què se’ns deia des de fora, és a dir, que érem la Califòrnia del Mediterrani; que teníem una envejable qualitat de vida, una petita gran ciutat feta a mida de les persones on podies anar caminant a tot arreu; ben comunicada per terra, mar i aire; una ciutat amb història, patrimoni i cultura; un microclima únic i amb unes platges de somni.

De fet, durant uns anys daurats no tan llunyans tot semblava presagiar que totes aquestes floretes que ens venien de fora potser eren veritat i que, realment, érem uns privilegiats i no valoràvem el que teníem. La ciutat primer de tot va recuperar la seva llum, tant lumínica com d’esperit; es va recuperar la Part Alta; el Port va créixer assolint un altíssim nivell; les festes populars van revolucionar la ciutat i l’autoestima del tarragoní; urbanísticament van aparéixer nous barris residencials i se’n va reordenar d’altres; el Serrallo es va rentar la cara esdevenint un destí alternatiu, més enllà del seu atractiu gastronòmic; abundaven els festivals culturals, els bars musicals, sales de festa, els concerts i les pel·lícules (en versió original i en cinemes convencionals) i la Rambla era un lloc digne on passejar.

Més tard, es va passar dels fets a les paraules, a l’inversa del que hauria de ser, i es va viure molts anys de futures expectatives, totes elles truncades. Va ser l’època dels inicis del POUM, fustigat i malhauradament retallat; de projectes de façana marítima frustrats; de candidatures a Jocs del Mediterrani, capitalitats de la Cultura (!?), de megacomplexes esportius i un nou estadi pel Nàstic, de pàrquings futuristes, costosíssims mercats, del fantasma de l’IKEA, d’una Tabacalera infrautilitzada, etc.

Ara la joventut, torna a marxar de festa fora de la ciutat, com fa vint anys enrere; la Rambla s’ha venut als paradistes, als xurrers i als skaters; tanquen els pocs cinemes i sales de concerts que ens quedaven; se suspenen els quatre festivals que de debó feien il·lusió als ciutadans amants de la cultura; el Nàstic possiblement torni a viure la seva època més grisa, després d’anys d’alegries; la brutícia i els coloms segueixen proliferant; els comerciants de la zona del mercat potser no aguantin fins que s’acabin les obres i vegin morir els seus negocis abans de poder gaudir del projecte que els ha condemnat i els del centre no saben si els clients que ja no tenen estan a casa patint la crisi o a El Corte Inglés.

Vergonya, això és el que sento, i molta pena, pena de pensar el que podríem haver arribat a ser en pocs anys i del que no serem en molt de temps; ràbia pels interessos partidistes que en el seu dia van avantposar el boicot a aprovar grans projectes i tristesa per haver deixat passar l’oportunitat quan ciutat, nació i estat tenien un mateix color polític i es podrien haver assolit grans fites que s’han perdut en l’oblit. Em dol reconéixer-ho, però de vegades m’agradaria que els tarragonins tinguéssim el patriotisme, l’orgull, la traça i la unió que tenen a Reus. Potser és que, en tenir la mar i la platja a la vora, ens ha fet més romàntics i despresos. Deu ser això!

què vol el client

Sóc advocat i alhora sóc persona. Tracto cada dia amb persones, persones que tenen problemes. La meva feina, per una banda, és tant solucionar aquests problemes com fer- me’n càrrec i deslliurar els Clients durant tot el procés del pes i maldecaps que els venen ocasionant. De fet, un dels punts claus i més importants és transmetre al Client que des que em fa partícep de la seva preocupació i m’encarrega que el defensi i/o assessori ell ja pot dormir tranquil, doncs tot estarà sota control.

Aquesta tasca, d’altra banda, té una part jurídica i de coneixements legals que has de saber comunicar i fer entenedors al Client, -que no només vol que l’ajudis sinó que també té el dret a saber com ho faràs i en base a què- com psicològica. Aquesta segona part, en ocasions tant o més important que l’anterior, és la que allibera de tensions a la persona que t’ha vingut a demanar ajuda i requereix tot un seguit d’habilitats i recursos personals que es tenen i d’altres que es van adquirint per experiència.

Un fet a tenir molt en compte és que, quan ens arriba un nou Client al despatx, hem de saber, primer de tot, que aquella persona, abans d’arribar fins nosaltres ha passat per tot un seguit de situacions, tot sovint força desagradables, i que necessita, en primer lloc, Comprensió. En segon lloc, aquella persona està desitjant que li transmetis Confiança, un valor fonamental en l’exercici de la professió i sense el qual no es pot ajudar el Client. Posteriorment, és convenient ser resolutiu tot posant totes les eines i coneixements dels què disposes per aconseguir l’objectiu marcat i que alleugerà definitivament el patiment del Client, si bé en aquest procés i per mantenir la Confiança cal ser Transparent i anar informant el Client dels passos que es van donant i, si les circumstàncies ho permeten, sempre que sigui possible cal també fer-lo partícep en la presa de decisions, doncs tenim en les seves mans els seus interessos, ja sigui patrimoni, família, negoci, la seva llibertat personal o qualsevol altre. En aquest sentit, el meu parer és que és convenient que el Client sempre compti amb una còpia de la demanda o contestació, conegui els terminis dels tràmits processals que estan tenint lloc i, per suposat, disposi d’un exemplar de la sentència i, si s’escau, del recurs. Només així es pot oferir Transparència i Confiança i trencar amb l’opacitat que en determinades professions lliberals es cau quan el professional no informa puntualment de la seva feina i la presa de decisions a qui, precisament, l’ha vingut a contractar.

I, a part d’això, sempre és benvingut i apreciat pel Client un tracte humà i calorós que el faci sentir segur, tranquil i apreciat. I, si a més a més, tot surt perfecte i guanyes el cas o obtens l’objectiu que s’havia proposat doncs es quadra el cercle. Tanmateix, la realitat de les coses ens marca que no tot està sempre a les nostres mans i de vegades no s’assoleix l’objectiu, però el què és fonamental és que allò que sí ho està ho hem de lluitar amb totes les nostres forces, amb positivisme, empenta, perseverança, tècnica i astúcia.